#échateuncable y hazte amig@ INTRAMURS

VUITÈ DIA– 25/10/18

Aquest divendres van haver diverses accions de carrer a la nostra programació. Vaig participar en l’acció “I’m watching Art” de Marta Ruiz Anguera que va tenir lloc a la porta de la nostra seu, al carrer Comte Trenor. Allà, l’artista va muntar un petit dispositiu a través del qual es requeria la col·laboració del públic per participar en un projecte a través de la xarxa WhatsApp. No diré més perquè avui es repetirà l’acció i no convé avançar més informació. Tan sols animar els que passin per allà a que atenguen la invitació de Ruiz a participar en l’experiència. També caminava per la zona el projecte “Territorializando”, de Van Jesús, amb el qual l’artista marcava amb un guix gegant el seu recorregut pel centre històric, creuant-se en alguns moments amb els nois de Caminart que caminaven a la seua, seguint les rutes marcades en la nostra programació. I també va tenir lloc l’acció Obrint Fronteres a la Plaça de la Santa creu. 

Vaig estar, també, en el “Skin sense sensei” de Fabrik Nomade al Refugi del Carrer de Serrans. Una impressionant experiència multisensorial, viscuda la major part del temps en completa foscor, en la qual els espectadors es veuen obligats a atendre les escasses senyals que els arriben a través del so, l’olfacte i, sobretot, del tacte. El contacte amb l’espectacle es produeix a través dels frecs i els murmuris, fins i tot a través de l’alè, de personatges visualment indiscernibles que igual criden desgarradamente que reclamen per un petó, la major part del temps seguint el ritme marcat pel violoncel. Personalment em va agradar molt l’experiència, ja que el fet de sentir-me aïllat en la foscor d’aquell espai (prèviament se’ns havia conduït a un lloc diferent a cada un de nosaltres) em va semblar torbador i fins en algun moment va arribar a ser inquietant, però sense arribar mai a ser sinistre. En els moments en què es podia percebre alguna cosa amb la vista veia nombrosos cossos en moviment que interactuaven amb l’espai i entre si. Llavors es podia veure que alguns estaven nus i que altres portaven vestits, però sense saber en cap moment què era exactament el que estava passant, ni qui era la persona que em llançava el seu alè o buscava el frec amb el meu cos. Un altre gran treball, al meu parer, d’aquest grup d’artistes coordinat per Wiliam Petit. 

Després vaig poder gaudir de la divertida presentació d’Ana Elena Pena, en l’ex Església del Convent Carme i de la música insomne ​​de Arcúgal i Raponchín als jardins d’aquest espai. I a última hora vam tornar a passar per l’estudi de Yica Djuric i Gang on presentava la seua música Jahsanti Selektor). Entre tant, Omar Jerez i Julia Martínez van presentar el seu projecte “¿Es Omar Jerez el artista más odiado del arte español?” Una proposta consistent en l’emissió en pantalla gegant de les més violentes escenes de tortura i assassinat de grups terroristes com ISIS, mentre alguns membres de Intramurs repartien menjar entre els assistents, cosa que va provocar el rebuig generalitzat del públic. Una denúncia del cinisme nostre de cada dia, quan consumim acríticament les imatges dels mitjans de comunicació, que va ser percebuda per part del públic com una provocació, en uns casos justificada i en altres no tant, sent aquests últims els que van dotar de sentit al títol del projecte.

Escrit per Domingo Mestre

Back To Top