#échateuncable y hazte amig@ INTRAMURS

TERCER DIA (20-10-18)

El dia va tenir els seus núvols i clars, amb alguns plugims que van obligar a suspendre algunes de les activitats programades, però hi va haver molta gent gaudint de la programació que es va mantenir sense canvis. Jo vaig tenir molta feina a la seu central, i no vaig poder veure gran cosa, així que millor seguiré explicant algunes coses de divendres. Per exemple la visita que vam fer al taller de Yika Djuric que està inclòs en la programació de Mini Intramurs. Una agradable experiència en la qual vam poder comprovar el bé que s’ho passen els xavals i conèixer a aquesta colorista pintora nascuda a l’actual Sèrbia. Ens explica que va arribar a València després de viure una llarga temporada al Japó i que encara hi ha hagut moments en què la docència de l’art ocupava la major part del seu temps ara no és així, ja que es dedica exclusivament a pintar excepte comptades excepcions com la de aquesta edició Intramurs.

A la tarda de divendres també vaig estar gaudint de l’atrevida i divertida música del duo mallorquí Colze i després, de la mateixa manera que la nit de dissabte, vaig participar com expectant espectador de la dansa experimental de Fabrik Nomade en l’ex Església del Convent Carme. Una potent proposta en la qual els cossos es mouen de forma aparentment lliure però sàviament coordinada per la batuta – o millor hauria de dir els tacones- de William Petit. En la presentació de divendres hi va haver moments especialment emotius per a mi, com aquell instant en què Petit dipositava el cos de Melanie, una de les ballarines de Fabrik Nomade, entre els braços de la gent que formava part del públic. Un gest que ens incorporava de forma física a l’espectacle, ja que jo vaig ser un dels escollits i puc donar fe. Altres moments particularment brillants són aquells en els quals el so dels talons sobre el marbre del sòl es percep com ritme musical, amplificat de forma molt especial per l’acústica reverberant de l’espai, i ens fa reflexionar sobre aspectes relacionats amb la bellesa i el gènere .

També vaig estar conversant ahir amb Marcel·li Antúnez i la seua parella, la videoartista Begoña Egurbide, que van venir a presentar l’audiovisual del seu projecte de l’any passat, el Tracapelló. Antúnez em va explicar que, per a ell, aquesta era la veritable obra, ja que el tot el que es va construir l’any passat forma part del procés i va acabar sent purificat pel foc, igual que els cadafals fallers. I em van parlar molt bé de la Transicional Dislocations de Cos Ficció, un esdeveniment al qual em vaig quedar amb les ganes d’assistir per culpa d’altres tasques urgents que van reclamar la meva atenció.

Venint avui, de camí cap a la seu central del carrer Comte Trenor, passem per l’estudi de Victòria Cano on es mostra una impressionant mostra del seu treball centrat en la relació de l’art i la natura amb algunes peces dedicades al seixanta aniversari de la riuada de 1957. Unes obres en què la relació del riu amb la ciutat es mostra de forma especialment creativa i contundent. M’hagués agradat quedar-me a esperar l’arribada de les rutes de Caminart, que tenia prevista una visita guiada a l’espai dins el programa de moments, però havia d’escriure aquestes línies i hauré d’esperar a una altra ocasió, ja que sempre m’ha interessat molt contrastar les meves lectures de l’art amb les que fan, més si són autèntics especialistes com ells. Aquesta tarda vaig a ajudar al muntatge del projecte de Janice que s’ha trasllat als Jardins del Convent Carme i podrà gaudir-se de 18 a 22 hores. Estaré per allà tot el temps així que, si veniu, segurament ens veurem.


Escrit per Domingo Mestre

Back To Top