Spencer Tunick farà una nova instal·lació artística per a la qual es convocaran vora tres mil persones, que es despullaran i passejaran pels carrers de València, posant amb els cossos davant la mirada atenta i la veu ferma del fotògraf americà.

En les seues fotografies, les multituds despullades, situades en localitzacions públiques, es disposen en formacions artístiques que generen una tensió en l’espectador. El seu art obri el debat sobre la dicotomia entre el que és públic i el que és privat, el que es prohibix i el que es tolera, immoral i moral, personal i col·lectiu. D’altra banda, eixa labor va més enllà de fer una fotografia, la verdadera tasca com a artista s’acosta a l’èpica, ja que consistix a citar milers de persones que es despullen a les sis del matí, es pinten la pell uns a altres i es posen al servici de Spencer com una gran massa humana i anònima.

Les instal·lacions que fa també contenen una part de crítica social crua. D’una banda, és una galtada a la règia doble moral actual, la qual continua censurant els nostres cossos o les extremitats i concavitats que «destorben». De l’altra, és una detracció a les lleis que regixen les funcions dels espais públics i privats. I, finalment, les instal·lacions que du a terme sempre tenen una lleugera però notable crítica política. Les seues fotografies són un atac a la classe dominant que amb les seues estratègies fa callar la individualitat i controla els cossos mitjançant mecanismes institucionals. N’és mostra la sessió de fotos que Tunick va fer a Mèxic en el 2016 com a crítica a la campanya política de Donald Trump. En eixa acció va fotografiar vint cossos nus del revés, una imatge tan bella com impactant.

No obstant això, l’art de Spencer no només funciona com a crítica, ja que també destil·la un sentiment ben fort d’humanitat. Els cossos nus, despullats d’identitat, s’unixen en un agermanament total. La multitud es convertix per unes hores en l’ànima ciutat. Perquè la metròpolis, en les instal·lacions de l’artista, és l’autèntic personatge protagonista. Les places o les grans avingudes buides, posen al servici de Spencer l’arquitectura, perquè ell les òmpliga d’un significat poètic i esgarrador. Com si foren supervivents d’una catàstrofe, els cossos que es mostren són una metàfora d’una humanitat que es reconcilia amb el costat animal i recupera l’instint de rabera per a conquistar el que legítimament li pertany.

D’altra banda, la relació de l’artista amb Espanya és enriquidora, i sempre ha manifestat a la premsa l’interés que té de tornar a treballar al nostre país. Les dos úniques instal·lacions que hi ha fet van ser en el 2003 a Montjuïc, on va fotografiar vora set mil cossos, i en el 2007 a Sant Sebastià, on va fer fotografies de mil dos-centes persones en els famosos cubs de Moneo. A març visitarà València amb la intenció de fer una nova instal·lació. Al cap i casal hi han espais idonis per a acollir les idees de l’artista. Els participants rebran una còpia segellada i numerada de la fotografia que farà Spencer com a record de l’experiència.

En definitiva, l’art de Spencer Tunick va més enllà del que mostra. Tarda aproximadament una hora a fer una fotografia. Per tant, l’important no només és la representació final, sinó el ritual necessari per a arribar a eixe punt. Durant eixa hora la seua funció és captar l’ànima d’una ciutat i descodificar-ne el llenguatge, i ho aconseguix no només mitjançant l’alineació de cossos nus, sinó també sincronitzant-se amb l’energia i la geometria del mateix espai urbà.