Les Falles, l’art de l’efímer

 In Falles, Intervencions urbanes

Espai públic, art urbà, evolució, tradició, sàtira i participació: les Falles, l’art de l’efímer.

PichiAvo graffiti street art intramurs 2014
Plaza de la Botxa. PichiAvo

L’art públic és tot aquell que es desenvolupa en llocs d’accés públic, carrers, places, jardins, solars, rotondes… de les ciutats que per les seues característiques d’accessibilitat, afluència i diversitat de persones que els transiten, provoquen una confrontació sobre el públic i el privat.

L’art públic és per tant participatiu. Afegint-li el factor de l’efímer, es converteix en un art encara més democràtic. Una democràcia que no té el perquè ser justa perquè necessita de la comprensió de tota la ciutat, un complex context sociopolític amb caràcter específic que depén de la comunicació, l’educació, i altres àmbits de la cultura.

L’art de carrer, traducció de l’expressió street art, fa referència a tot l’art del carrer, sovint il·legal. Però l’art urbà engloba tant al grafiti com a altres diverses formes d’expressió artística de carrer. Entre l’urbà i el de carrer, s’aprecia la connotació de molèstia.

La molèstia en l’urbà és un sentiment massa comú. Se sol associar al grafiti el tag o tager (“etiqueta”) sent una manifestació de l’ego que significa exactament el que significa una signatura (“jo vaig estar ací”). Amb conseqüències legals depenent d’on s’aplique aqueixa signatura, ja siga un document, una paret, un cristall o la resta del mobiliari urbà.

Aqueixa necessitat de manifestar l’ego en espai públic, a vegades, és un acte vandàlic per ser una imposició d’un ego sobre un altre. És una necessitat d’una part de la societat que sent un abús, no per això desapareixerà. D’ací la legalitat o il·legalitat de l’art públic segons el seu “efimeridad”.

L’art urbà té la mateixa vida que una ciutat i per això està en constant evolució. Entre els gèneres d’aquest art urbà també està el mural col·lectiu, amb diverses tècniques que s’allunyen de la signatura individualista i que planteja la regeneració visual en zones deteriorades, convertint a les parets i mitgeres de la ciutat en un museu obert els 365 dies de l’any.

Amb un caràcter semi-permanent i legal, i que a vegades depenent de les dimensions es converteixen en una superproducció que necessita d’un projecte amb elevat pressupost. L’escenari és el mateix però el tractament no.

Sent la finalitat de l’art, detindre a l’espectador, buscant provocar una reflexió. Les Falles suposen paralitzar la ciutat, vestir-la de monuments i participació ciutadana per a celebrar la reivindicació del sentit crític per a després ser cremades, és per tant un exercici d’higiene mental, és permetre que una societat avance.

És, a més, una demostració ciutadana que li recorda al poder polític que es pot organitzar sense estat i que el poder associatiu és una força a tindre més en compte. Aqueix gran espai de reflexió tan públic i lúdic genera una mirada lliure que fa que desperte tant interés. Les Falles és l’esdeveniment més gran d’art urbà existent.

Seleccionar un projecte per a la falla municipal ideat per artistes urbans posa en doble valor la cultura urbana. Generar aqueixa metatextualidad també demostra una evolució en art, perquè la falla ha de ser un espai de reflexió en l’espai públic, un espai per a l’art col·laboratiu, on un públic cada vegada més exigent que ens reclama la seua participació siga atés.

La falla per tant ha de complir amb la societat del seu temps, ha de ser reflex d’una societat que evoluciona, que reclama canvis en la seua sàtira perquè ja no siga la de l’acudit homòfob, masclista i racista que no fa tant temps ens semblava d’allò més divertit; o la deriva feia la volta d’una cremà més ecològica, on ja no ens val utilitzar qualsevol material per a augmentar el volum de la falla, cal tornar a reivindicar el foc. Per tant estem davant unes falles que un nou públic reclama també seues, no solament les falles són del món faller, les falles si volem que siguen Patrimoni de la Humanitat, han de ser de tots.

Les Falles, ara com ara, estan complint una funció que fa temps ja es podia albirar en algun exercici faller arriscat en temps de la dictadura com la falla del Cavall de Troia de Rubert per a l’ajuntament o algunes de Lluna, que malgrat la seua literalitat, ens introduïen en l’art o l’arquitectura d’una manera més intel·lectual.

I per descomptat les falles que Manolo Martín va estar plantant, ja en democràcia, a l’ajuntament o especialment. Les seues falles que sempre han comptat amb tot tipus de col·laboracions: com la dels artistes plàstics Ortifus, Sento Llobel, Sigfrido Martín Vegué, Chema Cobo, etc; o modistes com Montesinos, escriptors com Manuel Vicent o teòrics com Paco Jarque.

Manolo Martín és el que instaura la col·laboració de l’artista “no faller” en el concepte i la realització del monument faller, gràcies a ell hem arribat al que hui sembla d’allò més normal, que és reivindicar unes falles per a tots, que siguen reflex d’una cultura i d’una societat contemporània.

Que Les Falles estiguen en contacte amb l’art contemporani i que l’art contemporani també estiga en contacte amb Les Falles. Perquè no fa tant dir “això és faller” era despectiu, hui dia existeix una especialitat en Belles arts que es dedica a la investigació de les tècniques falleres combinant tradició amb tecnologia. Per tant estem en plena revolució social fallera i per extensió en plena revolució cultural urbana, perquè el ritme de la societat així ens el ha imposat.

Des de la primera edició fins a l’última edició, Intramurs també pretén generar un espai de reflexió similar a les Falles encara que des d’un altre context. Mobilitzant a la ciutat per a generar un context cultural i participatiu. Intramurs ha programat cada any centenars d’esdeveniments que han pogut gaudir-se, sempre, de manera lliure i gratuïta, molts d’ells han sigut intervencions urbanes en espai públic.

Conscients de les nostres limitacions de partida, atés que el festival naix d’un grup d’artistes i gestors independents, hem intentat reinventar-nos contínuament, mantenint sempre un compromís amb la creativitat i l’experimentació en matèria de producció artística. Aquesta línia de treball, que ens ha convertit cada any en model i referent per a iniciatives similars, dins i fora de la ciutat, és la que ha propiciat que Intramurs haja sigut reconegut, en 2018, com a primer projecte finalista en la categoria de participació ciutadana dels premis de Innovació Social Ciutat de València.

De les intervencions realitzades en l’espai públic durant Intramurs, en la primera edició, un dels més interessants va ser la intervenció del col·lectiu Trashformaciones en la plaça del Músic López-Chávarri. Una instal·lació que, temporalment, va proporcionar un mínim sentit al buit central d’aquesta inhòspita plaça, transformant-la en un aparcament de cotxes esclafats, fins al punt de reduir-los a la bidimensionalitat, en el qual els xiquets jugaven sobre la chatarrra.

S’encoratjava, així, una reflexió sobre les polítiques municipals del moment, tant sobre les concernents a la mobilitat com a la conservació –o destrucció- del paisatge urbà. Però aqueix mateix any també va ser en el qual vam poder gaudir d’un mural conjunt en la plaça de la Botxa on Pichiavo, els artistes que enguany han dissenyat i pintat la falla municipal, juntament amb uns altres com Toni Espinar, Julietta, Deith, Barbiturikills, Xenon, Diox, van dur a terme una obra conjunta que descriu l’evolució dels cucs que arriben a convertir-se en el teixit de la seda, un mural de més de cent metres quadrats que va necessitar de la gestió del col·lectiu Ciutat Vella Batega juntament amb Intramurs per a poder realitzar-se, ja que es tracta de la posterior del convent de Carmelites que es troba en Guillem de Castro.

En la segona edició, la peça més emblemàtica va ser la instal·lació de Monique Bastians, qui construïsc en la plaça de la Mare de Déu, amb la col·laboració de milers de valencians, un gegantesc camp d’ordi. L’obra mantenia un doble dialogue, tant amb la història de la ciutat, per mitjà de la referència formal a les séquies i al Tribunal dels Aigües, com amb el present i futur del lloc, a l’ésser la primera intervenció artística de caràcter no religiós, encara que una ofrena participativa, que ocupava aquest simbòlic espai.

Monique Bastians. “Ejercicios para crecer

Però també cal destacar el mural que Boa Mistura va dur a terme en una mitgera del carrer de Roger de Flor, on la paraula “Canvi” s’entrecreuava juntament amb altres elements al·legòrics per a augurar aqueix promés canvi social. Aqueix any també rebem la visita de l’artista canari Kop Tropical i del bonaerense Cabaio per a realitzar les seues intervencions, una en la plaça de Viriato, que encara persisteix i l’altra, que desgraciadament no, al carrer adjunt de Carrasquer.

D’aqueix any també vull destacar l’impressionant projecte que Isbel Messeguer va presentar en el Solar de l’IVAM. “Més atapeïdes que amb licra”, va ser un brillant i divertida desfilada de models “vestides” per artistes del grafiti que van pintar els seus cossos nus com si de murs vivents es tractara.

Isbel Messeguer. “Más apretadas que con licra

En 2017 presentem dues grans intervencions urbanes, però està vegada de caràcter performatiu, la Missa Patólica de Leo Bassi i el Tracapelló de Marcel·lí Antúnez. Les dues van tindre com a fons les emblemàtiques Torres dels Serrans i si en la primera s’abordava en clau cirquense el tema de la religió, incloent una descomunal divinitat amb forma d’ànec (de banyera), en la segona es tractava el tema del populisme polític en clau carnavalesca i fallera amb una lúdica aportació a la nostra cultura festiva: la batalla de farina que va precedir a la cremà final del Tracapelló.

Dues arriscades produccions que van reclamar la participació de nombrosos voluntaris -sobretot en el cas del projecte de Antúnez que es van acostar al centenar- confabulats per a alterar el pols vital de la ciutat i omplir la plaça dels Furs i voltants d’intenses vibracions artístiques, però també d’àcides, encara que sempre divertides, crítiques al Sistema.

PichiAvo graffiti Festival Intramurs Valencia 2014

L’experiència de l’art en viu, principal font d’energia en Intramurs, que apareix cada any, als carrers, places i jardins de Ciutat Vella, estimulant les més diverses reflexions, sensacions i emocions; aqueixes que només l’art més participatiu és capaç d’oferir, segur que inspira per a enguany 2019 al duo artístic Pichiavo reconeguts per la seua habilitat per a crear relacions entre art, arquitectura, escultura, espai i contextos socials, per a sorprendre’ns amb un enfocament altament atractiu, performatiu i participatiu amb la seua visió de desconstrucció de l’art clàssic i del més actual art urbà.

Sàlvia Ferrer Boullosa

Direcció d’Intramurs

Recent Posts