L’artista basc Pablo Milicua és un referent estatal en l’art del collage i l’acumulació. Influït des dels inicis per Dalí, l’art-pop i el còmic, el seu treball el convertix en un gran constructor de paisatges imaginaris. A través de collages i mosaics, creats mitjançant la tècnica de l’assemblatge, és capaç de donar forma a mons alternatius. Microuniversos formats amb peces úniques i solitàries, relíquies autèntiques que ell mateix col·lecciona. Fragments que guarda amb la finalitat de donar-los una nova vida. Realitats antropològiques, aparentment mortes, que contenen en el conjunt una bellesa forta i atípica. Un art totalment creepy, que naix d’eixa cultura pop(ular) zombi que sempre ens observa. L’obra de Milicua –bodegons, mosaics o pintures– requerix de l’acció de l’espectador per a ser completa. El visitant ha d’usar l’inconscient per a donar sentit a eixe sense fi d’objectes, els quals, separats, no tenen valor, però en conjunt construïxen una història, la nostra història, la seua història. L’espectador final dona l’últim sentit a l’obra, i eixe sentit dependrà de la percepció que té del món. El que veja fora, naixerà des de dins. Sense deixar així indiferent a ningú.

És un dels artistes convidats a l’edició #atòpic d’Intramurs. La seua instal·lació se situarà al Convent Carmen. Dins d’eixe espai dessacralitzat, Milicua crearà un museu efímer, VALÈNCIA MILICUA MUSEUM, un santuari kitsch que ens convidarà a aterrir-nos i meravellar-nos alhora. El temple tornarà a recuperar el paganisme del cristianisme de les albors. Milicua construirà un altar contemporani erigit amb souvenirs, objectes antics, fotografies i altres peces que l’artista ha recopilat durant anys. Tots són una infinitat d’espills sense ànima a la recerca de significat. El museu Milicua és un microespai, condemnat a dissoldre’s, on se celebra el culte a un món en desaparició. Carregat de mitologia i simbologia, se’ns proposa un viatge al fons del nostre inconscient col·lectiu. Una esfera de llums i ombres on fa olor de revetla. Un trencadís on la imatgeria fallera es barreja amb joguets monstruosos. Objectes perduts que habiten sense rumb, que s’ajunten els uns amb els altres sota la batuta de Milicua, per a trobar el sentit de la seua existència. Una cambra de les meravelles, a l’estil huitcentista, on el sentit, el seu sentit, només el donaran els ulls que es reafirmen davant de l’altar.

transubstanciacion-ulises-pistoloAGARRE DEL SUR