Es diu de pressa, però en cinc anys han passat moltes coses a València, i Intramurs n’és responsable, d’unes quantes de les més interessants en el camp artístic, sempre de la mà de Concierto Gráfico, responsable des del començament de la imatge original d’Intramurs. Des de la primera edició, que va estar basada, sobretot, en formes d’economia no dinerària, fins a l’edició actual, en què hem aconseguit la consideració d’entitat d’utilitat pública –la qual esperem que ens ajude a finançar-nos degudament–, hem programat cada any centenars d’actes que s’han fruït, sempre, de manera lliure i gratuïta. Conscients de les nostres limitacions de partida, ja que el festival naix d’un grup d’artistes i gestors independents, hem intentat reinventar-nos contínuament, però mantenint un compromís sostingut amb la creativitat en matèria de producció artística. Línia de treball que ens ha convertit cada any en model i referent per a iniciatives similars, dins i fora de la ciutat, i que és la que ha fet que Intramurs siga reconegut, en el 2018, com a primer projecte finalista en la categoria de participació ciutadana dels premis d’Innovació Social Ciutat de València. obrintf    |   En la primera edició, el treball més impactant, i també un dels més interessants, va ser la intervenció del col·lectiu Trashformaciones a la plaça del Músic López-Chávarri. Una instal·lació que, temporalment, va proporcionar un mínim sentit al buit central d’eixa plaça inhòspita, i la va transformar en un aparcament de cotxes esclafats, fins al punt de reduir-los a la bidimensionalitat, on els xiquets jugaven damunt de la ferralla. S’atiava, així, una reflexió sobre les polítiques municipals del moment, tant sobre les que afectaven la mobilitat com les relacionades amb la conservació –o destrucció– del paisatge urbà. També convé recordar el modest homenatge que vam fer a l’artista valencià Llorenç Barber, dins de la programació del VídeoCitiFest. Un humil però sincer reconeixement cap a un creador multidimensional, absolutament capdavanter en l’art de fer sonar les ciutats, que només ara comença a ser valorat des de les institucions.    |   En la segona edició, la peça més emblemàtica va ser la instal·lació de Monique Bastians, qui va construir a la plaça de la Mare de Déu, amb la col·laboració de milers de valencians, un camp gegantí d’ordi. L’obra mantenia dos diàlegs, amb la història del cap i casal, per mitjà de la referència formal a les séquies i al Tribunal de les Aigües, i amb el present i el futur del lloc, en ser la primera intervenció artística de caràcter no religiós que ocupava un espai tan simbòlic. La intervenció, amb el patrocini íntegre de Cervezas Alhambra, va marcar una abans i un després, va obrir la porta a altres artistes, com ara Raquel Rodrigo, les obres dels quals també les ha finançades la marca, unes vegades a través d’Intramurs i, darrerament, mitjançant la plataforma Crear sin prisa. També vull destacar el projecte impressionant que Isbel Messeguer va presentar al solar de l’IVAM. «Más aprMontaje calleetadas que con licra» va ser una desfilada brillant i divertida amb models que «vestien» artistes del grafit, els quals en van pintar els cossos nus com si foren murs vivents.    |   En la tercera edició, Janice Martins va fer una intervenció itinerant que evidenciava la falta de zones verdes al centre de la ciutat, va crear un jardí en moviment que transitava pels carrers i que transportaven voluntaris. D’allí va arrancar un procés d’art relacional que, fins i tot, se’n va eixir dels marges temporals del festival, ja que s’hi van repartir més d’un miler de plantons d’espècies autòctones, molts dels quals els van adoptar els xiquets del Solar dels menuts i, en acabant, van repoblar zones forestals que el foc havia devastat. D’eixe any, també cal destacar la intervenció «El niño es el padre del hombre», de Miguel Canseco, al pati d’entrada de l’OCCC. Una recreació onírica dels anhels infantils més íntims de l’autor (des)materialitzada sobre quatre rodes aprofitant la carrosseria d’un automòbil vell perforada amb les formes dels seus somnis. I també, per descomptat, la performance polèmica «La Guerra», d’Abel Azcona, que va desbordar completament l’aforament d’El Víbora per a rememorar, in situ, l’ambient de la prostitució homosexual en la València dels anys huitanta, i que va obrir l’àmbit del debat sobre el comerç del sexe per a incloure qüestions tangents com l’ús de les drogues i els abusos de poder. Montaje calles Intramurs   |   En el 2017, vam presentar dos grans intervencions urbanes de caràcter performàtic: «Misa Patólica» de Leo Bassi i «Tracapelló» de Marcel·lí Antúnez. L’una i l’altra van tindre com a fons les emblemàtiques torres dels Serrans i, si en la primera s’abordava en clau de circ el tema de la religió, inclosa una divinitat descomunal amb forma d’ànec (de banyera), en la segona es tractava el tema del populisme polític en clau carnavalesca i fallera amb una aportació lúdica a la nostra cultura festiva: la batalla de farina que va precedir la crema del Tracapelló. Dos produccions arriscades que van reclamar la participació de molts voluntaris –sobretot en el cas del projecte d’Antúnez, en què en van ser vora cent– confabulats per a alterar el pols vital de la ciutat i omplir la plaça dels Furs i voltants de vibracions artístiques ben intenses, però també de crítiques àcides, tot i que sempre divertides, al sistema. Este darrer any ha sigut l’únic en el qual també hi vaig participar com a artista, formant part del col·lectiu Serpiente de dos cabezas, per a presentar un parell d’accions, molt diferents però íntimament relacionades, amb les quals vam proposar una reflexió, a dos veus i un sol subjecte, sobre l’amor i les conseqüències que té. Amor cap a la natura, amb la intervenció «Jardines Solares» en els murs del solar Espacio Ideo, i entre les persones, amb la «Cárcel de amor» que habilitàrem en la mateixa seu d’Intramurs.    |   Un amor dilatat, i reforçat per l’experiència de l’art en viu, que també és la font d’energia principal d’Intramurs. De la qual s’alimenta tot l’equip per a refer, cada any, els carrers, les places i els jardins de Ciutat Vella, estimulant amb la nostra programació les reflexions, sensacions i emocions més diverses; eixes que només l’art més atòpic és capaç d’oferir.
imagen-mano_pequenaintramurs-esp